UN ESPAI QUE ÉS UNA PÀGINA. Núm 4
Litografia, linòleum, serigrafia i polpa de paper. 44,5 x 40 x 15 cm. PU. Col·lecció particular.
TRAMA I ESCRIPTURA
Hi ha un espai que és una pàgina. No hi ha res, però hi cap tot, perquè el buit es dimensiona, creix, es transforma, atret per imatges que són correspondències.
Aquesta pàgina en blanc diuen, alguns, que és l’abisme, la pulsió que ens aboca al no res, la necessitat de fondre’ns en l’infinit, una imatge del silenci que ens allunya de la comprensió essencial. Una metàfora de la destrucció, l’isolament i la mort. D’altres hi veuen el marc on es concretarà el prodigi. El buit és llavors la matriu, la font on es nodreixen les formes, l’impuls primer que sustenta una idea que no es formalitza en res conegut però que és plena de significats.
Ara ja no és la pàgina en blanc, ara ja és escriptura, o dibuix, gravat, relleu, colors, volums. Forma. En aquesta nova realitat no hi ha res d’arbitrari, en què se sustentaria, llavors, la significació? Henry James ho formulà amb l’exemple de la figura de la catifa que veiem més enllà de la trama dels fils, la idea general que ordena els propòsits, el fil ocult d’on pengen les perles. Entenem, doncs, que hi ha d’haver una sintaxi, és a dir, unes lleis combinatòries irrenunciables, les afinitats i les concordances que lliguen uns elements amb els altres, uns acords imprescindibles, necessaris.
Entre la realitat i aquestes imatges definitives no hi ha un lligam objectiu. Això no vol dir que s’hi pugui arribar temptant la casualitat. Perquè no serà mai a partir de l’atzar que arribarem al sentit. L’experiència personal, l’emotivitat subjectiva, el temps íntim, són a l’inici de l’aventura expressiva. Però la imatge artística que en resulta és una projecció intel·lectual, construïda a mitges per la tradició, la qual afaiçona l’ofici, i per la voluntat de dir com mai no s’havia dit, de fer com no s’havia fet mai. D’aquí que l’artista, el subjecte que crea l’objecte artístic, aquesta construcció que ens meravella, transita sempre per un terreny incòmode, insegur. A vegades sembla fins i tot fantàstic, irreal, inexplicable. I no pot evitar mai la fractura entre la seva intimitat més autèntica i l’obra que resulta de voler-la explicar.
D’aquest desfici ja n’han parlat els grans autors en les seves obres memorables. Diuen que ja s’ha dit tot, i probablement deu ser cert. El poeta Foix, desconcertat per la tensió de les forces contràries, declamava: “¿Les imatges funestes / eren en mi o en la natura brava? // I (…) les ficcions –i jo en visc!, fan esclava la ment, o són els seus camins celestes?” Un poc temps abans, un altre poeta heroic, Verdaguer, censurat però també venerat, havia intentat comprendre un deliri semblant: “Per què, per què, enganyosa poesia / m’ensenyes de fer mons? // Per què escriure més versos en l’arena? / Platja del mar dels cels, / quan serà que en ta pàgina serena / los escriuré amb estels?” I encara molt abans, l’utòpic, místic, visionari Ramon Llull havia intuït aquesta mateixa contradicció: “–Digues, foll, ¿quina cosa és meravella?–. Respòs: –Amar més les coses absents que les presents; e amar més les coses visibles, corruptibles, que les invisibles, incorruptibles.–“ Tots tres darrere del gran i inabastable misteri.
Certament, el que mou l’energia del creador, el que el desvetlla i l’encoratja, el que l’anima a omplir la pàgina en blanc i a donar forma al buit, és una força indetectable que va més enllà de qualsevol exercici de voluntat, perquè és anterior a un determini conscient. Un altre antic, encara més antic que els altres, ho expressà amb una imatge feliç. És Lucreci, que intentava explicar com era el món, i també, per tant, la natura humana: “Com l’assedegat que en el somni vol beure, i esgota formes d’aigua que no l’assacien, i mor abrasat per la set enmig del riu. Així Venus enganya els amants amb simulacres…”
Qui ara escriu aquest text no ha llegit directament Lucreci, si el cita és perquè ha llegit Borges, el qual s’hi refereix per explicar l’essència del desassossec. Per tant qui escriu ara aquest entramat lingüístic està traduint el text d’algú que prèviament havia traduït, literalment o no, Lucreci, i hauria d’admetre, si en fos advertit, que de fet l’ha adaptat molt lliurement, perquè qui té ganes a hores d’ara d’anar a trobar la cita exacta de Borges? La història de la cultura i de les idees estètiques sí que és una construcció arbitrària, contra natura. Es basteix sobre l’efecte dels miralls. És discurs, forma, res més. Un atemptat a la pàgina en blanc. Una trajectòria que dimensiona el buit. Només això. I tant com tot això.
Aquest text va aparèixer en el catàleg de l’exposició Trama i escriptura feta per Margarida Piera Vinent a Solsona durant la tardor de 2012.
Fotografies de Juan F. Castaño