Susanna Rafart (Leer, febrer de 2000) Uno de los temas que, con mayor riqueza de perspectivas, ha encarnado la última novelística del siglo es el papel del narrador en nuestra sociedad. El terreno de nadie que es capaz de crear el texto de ficción ya era una de las preocupaciones de autores dramáticos como Pirandello, […]
Josep M. Ripoll (Serra d’or, n. 482, febrer de 2000) El nom de Pasqual Farràs era desconegut fins ara en els ambients literaris, i val a dir que el seu debut amb aquesta novel·la resulta força peculiar: La mort del fabulador és una obra estranya, de clima inquietant, però resolta amb una fredor que n’accentua
Vicenç Pagès Jordà (El Periódico, 5 novembre 1999) La contraportada qualifica la primera novel·la de Pasqual Farràs de “mineral i opaca”. La mineralitat està fora de dubte, ja que l’autor ha sabut construir un univers autònom, amb unes lleis pròpies, allunyades de qualsevol entitat biològica coneguda. Però La mort del fabulador no mereix el qualificatiu
Julià Guillamon (La Vanguardia, 5 novembre 1999) El circo como metáfora del mundo, un universo en el que se mezclan lo real y lo irreal, el éxito y el fracaso. El fabulador al que se alude en el título es una especie de Dios guasón, que controla el destino de los personajes. Su muerte desencadena
Jordi Llavina (Avui, 28 octubre 1999) Què té, el món del circ, que atreu tant els escriptors, els artistes en general? A punt de franquejar el llindar d’un nou mil·lenni, el circ és l’espectacle més tronat i encartronat, més passat de moda, que pugui imaginar un cap de persona. Una antigalla feta del formigueig de