Questa donzella era si forte che non si trovava persona che vincere la potesse di veruna prova.
Marco Polo, Il Milione
La princesa sap que s’haurà de mantenir fidel al pacte, i si demà guanya al seu
adversari, que és també el seu pretendent, perdrà per sempre la possibilitat de
ser la reina que estava previst que havia de ser, perquè després d’aquest jove
estranger, tan fort i valerós, ja ningú no gosarà desafiar-la i enfrontar-s’hi.
El pare de la princesa ha estat tota la tarda agitat, sap que aquesta serà la
darrera oportunitat de tenir una descendència que perpetuarà la seva dinastia,
però no les té totes, la seva filla ha derrotat tots els pretendents que la volien
fer seva i ja no compta que n’hi pugui haver cap de millor capaç de guanyar-la.
L’adversari que vingué de terres llunyanes sí que despertà la il·lusió en alguns
ingenus, però la gran majoria el planyeren, prou sabien que havia derrotat tots
els enemics que s’havia anat trobant pel món, d’aquí la fama que el precedí,
però aquella tarda ja intuí que el de demà no seria un combat com els altres.
Ja feia setmanes que Marco Polo corria per la cort i per això començava a
pensar que potser seria l’hora de partir, però amb les expectatives del combat
va poder justificar la necessitat de quedar-s’hi encara uns dies més i llavors tot
va ser aquell neguit que es respirava pertot per veure com es resoldria el duel.
El noi no es perdia pels carrers del seu poble amb els altres nois perquè
s’estimava més la fascinació que sentia per les històries que llegia, n’havia
llegit moltes, cap, però, com aquella de la princesa que no admetria casar-se
amb cap home que ella pogués derrotar en un combat obert davant de tothom.
Aquest noi de gran serà escriptor, i cercarà els materials per escriure en els
records més fonamentals de la seva experiència, en els de veritat i també en
els que inventarà, nascuts sovint de les seves lectures, d’on sura la història de
la princesa que només es deixaria estimar per qui la pogués vèncer.
Aquesta tarda és la vigília del combat, i l’emperador ha visitat la filla a la seva
cambra privada, ha fet sortir les serventes i les donzelles que l’ajuden en tot
perquè s’imposava la confidencialitat, no ho podia pas saber ningú, que li ha
demanat que es deixés vèncer, per la prosperitat i el futur del reialme.
El contrincant decidí abandonar la seguretat del castell, la riquesa i el benestar
de la vida que hi duia, la servitud dels consellers, els plaers d’uns amors
efímers submisos, la lleialtat de la cort, per una llunyana i improbable
possibilitat de vida plena i autèntica que ara ja es temia que no podria assolir
Marco Polo va extremar el seu paper de cronista i es va ficar pertot, va parlar
amb l’emperador, amb les serventes mes personals de la seva filla, que li van
omplir el cap de comentaris frívols i inconseqüents, fins va arribar a parlar amb
la princesa, que li va fer entendre que no es deixaria subornar per ningú, mai.
El noi que vivia de les històries que llegia no diferenciava clarament l’origen de
tot el que sentia, s’hi barrejaven emocions de naturalesa diversa, com tot allò
que passava al carrer, en contra dels altes nens, o també l’isolament que
l’abocava a seguir en l’intent de comprendre’s en el que no existia de debò.
L’escriptor cercarà endebades el rastre de la història de la princesa invencible
en l’obra d’altres escriptors, li costarà d’entendre que ningú com ell no la
volgués reproduir en els seus relats, mancats, segons ell, de nervi autèntic,
llavors insistirà en l’intent per trobar-hi un significat vertader i versemblant.
La princesa es contempla en el mirall i es meravella de la seva fortalesa
insòlita, s’emprova els vestits nous que li han preparat per al combat de demà,
no es treu del pensament la insistència del pare que vol que es rendeixi, entén
el desfici i la vergonya del desconcertat contrincant que la voldria fer seva.
Potser caldria una estratègia, per això el foraster, príncep fins ara invencible,
temut arreu per tothom, i aspirant a encapçalar una nova dinastia, pensà si no
seria possible un acord que li estalviaria no només la claudicació davant de tota
la cort, també la humiliació d’haver de tornar derrotat al seu reialme.
Marco Polo va accedir a parlar amb el príncep, va escoltar amb atenció les
seves raons, els seus temors, els mals averanys que intuïa, i es va
comprometre a intercedir a favor seu, no endebades tenia entrada franca a les
estances del rei, que feble com era li feia cas en tot, i fins el reverenciava.
El noi no entenia què era allò que l’atreia tant d’aquella història, hi tornava i la
llegia amb ànsia poderosa, ja li hauria agradat oblidar-se’n i tornar a la
innocència dels jocs infantils, però res, tot era l’obsessió pel la fortalesa de la
princesa, el seu to orgullós amenaçador, davant la fragilitat del rival atemorit.
Obsedit per la història de la princesa indòmita, l’escriptor cercarà en la vida
real senyals que poguessin verificar les possibilitats d’una llegenda tan incerta,
i com que no els trobarà ni s’hi conformarà, provarà d’extreure’ls de les
pàgines d’altres llibres que han furgat en el mateix fenomenal misteri.
És un exercici que forma part del protocol que segueix, la princesa mata les
hores lentes de la tarda que és vigília del combat comptant i recomptant la
llista llarga de pretendents vençuts, per cadascun d’ells cent cavalls, només
amb el de demà mil més, tots al servei de l’exèrcit que acabarà comandant.
Les serventes més humils, les donzelles més pròximes, fins les joves dames
que frisen per confirmar la seva ascendència en els gustos i capricis de la
princesa, totes han fet córrer la brama que en la batalla de demà no està tot
dit, i han certificat que aquest pretendent supera tots els altres en força i valor.
Marco Polo va tornar a estar amb la princesa, que en la seva cambra privada,
lluny de les mirades desconfiades i sempre exigents dels cortesans, va deixar
de fingir i es va presentar tal com era realment, superba, altiva i sorneguera, i
també seductora, no hi tenia res a dir, l’intermediari, que es va retirar, submís.
El noi provava d’acostar-se a l’enigma de la princesa invencible i la dibuixava
sola, en les àmplies sales del Palau, potser espiada de lluny pels cortesans
gelosos, cada dia més irritats, que ja la voldrien desafiar però que no gosarien
pas, la vestia amb vels de colors, amb llargues túniques, enjoiada, molt dona.
L’escriptor pensarà que podria ser que tot no fos més que una fantasia del
noble Marco Polo, massa avorrit de tantes hores mortes a les estances del
Palau on tothom l’evitava, o una història llegendària vinguda de lluny, gestada
en terres estranyes per l’enginy d’un anònim visionari amb l’ànima ferida.
La princesa és una noia jove i se salta sempre que pot els protocols i les
jerarquies, ara té a la seva cambra les companyes de jocs, es barallen, fent
gresca, totes en contra de la seva senyora, que les alça, les tomba, les regira
en el llit, fan el paper dels guerrers ridículs sense opcions de guanyar-la.
Els mossos de les cavallerisses han passat la tarda fent juguesques, ningú no
aposta per la victòria del príncep foraster, el que està en joc i es disputen és
l’instant en què s’esdevindrà la claudicació fatal, el cerimonial vergonyant amb
què acceptarà la derrota, o de quina forma humiliant celebrarà ella la victòria.
Foraster desconegut, o pretendent ingenu, o príncep altiu massa ambiciós, o
contrincant sense opcions de guanyar en la lliça contra la princesa, qui sabia
en quines d’aquelles persones intentà transformar-se aquell esperit noble,
bel·licós i gallard més que ningú, però ara de sobte desdibuixat, covard i fràgil.
En les seves fantasies el noi s’imaginava totes les fases del gran combat
davant de tota la cort, els veia cara a cara, ella tan alta com ell però més forta,
com el tombava i com l’alçava, com l’esclavitzava quan el tenia pres, com
l’escanyava, com el vencia i com ell es rendia i es retirava, capbaix, atordit.
L’escriptor consultarà els manuals de motius i arguments canònics per esbrinar
els significats ocults d’una història com aquella, en la repetició de les mateixes
constants hi veurà una possible justificació del seu deler inconfessable, se
sentirà redimit en reconèixer la matriu d’on devia néixer aquella extravagància.
La princesa es veu d’amagat amb alguns soldats descarats que s’hi acosten
sabent que se la juguen de debò, ella els admet en el joc que l’entreté, per
provar-se, per esbandir-se de tantes hores de solitud, el neguit que no poden
simular li plau, el seu tremolor l’encoratja, i així i tot ella no en té prou.
Els guerrers dels exèrcits de sa majestat han acabat tots admetent que no
poden ni gosar somiar en la quimera de casar-se amb la princesa, han triat els
més ardits, s’han encomanat al valor dels més cruels i sanguinaris, per res,
han acabat assumint que només els és permès el trist paperot d’un esbirro.
El rival buscà la complicitat dels qui el podrien ajudar, per això decidí de fer
cap on passaven les hores d’esbarjo els cavallers més melangiosos de la cort, li
explicaren com n’era d’absurda la quimera que l’havia dut fins allí, tots els qui
l’havien precedit acabaren claudicant, tots se’n tornaren havent-ho perdut tot.
Durant anys Marco Polo va viatjar per tots els racons de l’imperi, va ser
testimoni dels esdeveniments més fabulosos, els prodigis més inexplicables ja
no el sorprenien, i ara ni ell mateix no s’explicava com era que s’havia deixat
atrapar pels aires d’aquella princesa insensata, capaç de subjugar-lo.
L’escriptor farà massa sovint ostentació de la seva erudició inversemblant,
justificarà que l’entenguin tan malament amb argumentacions ordides només
per a iniciats, potser així s’arribarà a creure i tot que podrà ocultar les
intencions més íntimes dels seus desvariejos inconfessables, tot plegat no res.
La princesa se sap sola i ja compta que la seva dissidència la condemnarà per
sempre, sospesa totes les possibilitats del malefici, de cap manera admetrà
que hi hagi res amb un cavaller vençut, i abans que la derrotessin es voldria
desentendre del món, així que s’aferra al goig que li ofereix la impossibilitat.
Els nobles han decidit que haurien d’intercedir en favor del foraster que pretén
la princesa i amb ella el tron, l’han anada a veure per fer-li entendre que si es
desdiu del jurament accedirà als privilegis que es mereix per jerarquia i
naixença, ella els ha recordat que també ells han tingut el dret de desafiar-la.
El príncep foraster se saltà totes les normatives i reglaments i anà a veure la
princesa, el rei, nobles i cavallers, guaites i vigilants, tots facilitaren la trobada
pensant què n’obtindrien, si ell la vencia tindrien noces, descendència i futur,
ell li jurà que sempre seria el seu súbdit si demà accedia a deixar-se guanyar.
Marco Polo va narrar el combat amb tota mena de detalls, els primers instants
d’incertesa, l’atac desordenat del jove pretendent, la resposta airada de la
princesa, i la furiosa ofensiva final, va provar de ser objectiu, endebades, es
delia pel triomf d’ella, perquè la volia saber sola per poder-la seguir desitjant.
El noi ho llegia amb un entusiasme adolescent, imaginava cadascun dels
episodis del combat, provava de posar-se a la pell dels espectadors afortunats,
mirava de comprendre la desgràcia del pobre pretendent, s’esforçava per
entendre les lleis del malefici que empresonaria la princesa per sempre més.