Pere Meroño (Els blocs de Vilaweb. Gener de 2010)
“Vaig saber que fugia quan em vaig veure als ravals. La ciutat aquella tarda cremava, i les multituds s’havien anat trobant a l’amable recer dels cafès i les arbredes. Jo, ben al revés de tothom, però, havia estat desfent les avingudes desertes com un somnàmbul. Els firaires dels barrancs em miraven sense inquietud, emmandrits, i ni reien ni comentaven res. Deixaven passar el temps sense esma, aclaparats per la llum excessiva i la lentitud del tedi” (…)
Recordeu el món d’en Fellini, d’en Bergman, d’en McCarthy… doncs aquest llibre hi sona, tremendament, a tot allò. Personatges nombrosos, que entren i surten d’escena, lluita per la supervivència i solitud en companyia, trames superposades que, com un Guadiana, brollen i toquen el dos. Violència. Lluita. Territori.
En una platja. En un circ. Un país i un temps sense precisar. Un present inabastable. Frenètic i belluguet. Pocasolta. Absurd. Real.
Un llibre enlluernador. Hipnòtic. Una lluita per capficar-te en la seva lectura i un no parar de pensar, de viure, de patir, d’interrogar-te.
Uns personatges sovint inoblidables, subjugadors: el fabulador, l’estranger, la geganta, els nans, l’ascensorista…
Amb un feix de recursos lingüístics, idiomàtics, expressius, que et deixen sense alè i que em recorden alguns passatges dels llibres del gran Julià de Jodar.
En Pasqual Farràs acaba de publicar un altre text, després de 10 anys, del que ell defineix i apama com un cicle narratiu amb tots els ets i uts. El cert és que quan vaig veure’n la ressenya, vaig decidir començar pel principi, pel primer text, que és aquest que comento.
Interessantíssim. Singular. Molt original.