Pasqual Farràs completa un tríptic de novel·les sobre el buit i la solitud, que connecta amb els grans noms del segle XX literari, amb Musil, Kafka i Camus al capdavant.
Julià Guillamon. La Vanguàrdia, Culturas, 20 de gener de 2024
Envoltats de llibres per tots cantons, amb un amic poeta que des de fa anys és llibreter de vell, comentem la jugada. Em diu que li va anar tan bé, una temporada que va treballar en una editorial grossa, perquè va veure com funcionava el tinglado i quants llibres venien alguns dels autors més confitats. M’explica que, en els darrers anys, la llibreria de vell s’ha reinventat perquè, a més dels llibres per a col·leccionistes, ven molts títols descatalogats. El procediment és el que segueix: es fa un tiratge d’una novel·la, al cap d’uns anys se n’han venut X, el fons no es belluga, l’editor es vol estalviar la despesa del magatzem i es queda només amb uns quants exemplars, els altres els ofereix a l’autor i si l’autor no els vol, es destrueixen. De manera que hi ha molt pocs exemplars en circulació d’alguns llibres, que el llibreter de vell es pot fer pagar una mica. Tinc una idea inspirada: de la mateixa manera que es donen aquestes beques per anar a cases d’escriptors o instal·lar-se a acabar la novel·la al Castell de Montjuïc o a la Fundació Miró, es podrien crear beques d’estada per als escriptors a les grans editorials, perquè estenguin com va el món. Una altra possibilitat pot ser tornar a les edicions de 300 exemplars: J.V. Foix se n’editava menys i no li queien els anells.
No crec que a Pasqual Farràs (Solsona, 1959) li calgui cap d’aquestes beques. Va començar a escriure fa moltíssims anys: a començaments dels vuitanta era l’ànima d’una revista que es publicava a Solsona que es deia L’afrau. Un afrau és una fondalada o pas estret i no gaire llarg, entre dues muntanyes o penyals i em sembla que si la revista duia aquest nom és perquè Farràs i els seus amics tenien clar, des del començament, que no hi ha un camí planer per a una certa literatura de qualitat i que cadascú ha de trobar la seva via. És el que ha provat de fer amb les seves novel·les, mentre es dedicava professionalment a l’ensenyament de la llengua i la literatura. Va debutar amb La mort del fabulador, el 1999, un llibre ambientat en el món del circ que, des del títol mateix, assenyalava al lector el camí de la literatura de Maurice Blanchot i altres pesos forts de la creació i la teoria, que entre nosaltres tenien l’equivalent, menys teòric i més poètic, de Miquel Bauçà. Quan el 2009 l’estimada Rosa Piñol el va entrevistar per a La Vanguardia, amb motiu de la publicació d’El vigilant i les coses (que va ser finalista del premi Crexells, darrere de, nogensmenys, Els jugadors de Whist de Vicenç Pagès Jordà) ja va parlar de La necessitat, que estava escrivint. Ha estat més de quinze anys dedicat a un projecte. La qual cosa parla de la determinació de Farràs i deixa veure que aquest afrau és molt més llarg que no diu el diccionari.
La protagonista de La necessitat és una fotògrafa que ha de fer un reportatge sobre el Llatzeret de Maó, l’Ellis Island de Menorca, amb totes les connotacions que té: és un lloc que parla de la salut, de la solitud, del desig de quadricular el món, de la violència foucaultiana. Al llarg de la novel·la tens la sensació que la protagonista, Alícia, retrata un món interior i mental. Tot i que Farràs la presenta com una professional, vinculada a una agència, té un aire de personatge fabulós, una mica com el personatge de Bioy Casares (Las aventuras de un fotógrafo en La Plata). Menorca a l’hivern transmet una imatge d’irrealitat que fa pensar en les pel·lícules de Wim Wenders dels anys vuitanta. Aquesta estranyesa davant del món té una correlació amb la psicologia complicada d’Alícia, que Farràs desgrana amb una veu en off que n’escura tots els racons: valenta, segura, seductora i, ara, enfrontada a un nosequétinc que el narrador pasta en llargues frases analítiques, amb el complement de la comèdia humana representada per les formalitats de la vida d’hotel. La necessitat és una novel·la sobre el silenci i el buit, sobre la voluntat de trobar un lloc en el món i una metàfora de la literatura de l’afrau: filosòfica i literària, sense plasenteries.
Alícia va a Menorca a fotografiar el llatzeret de Maó: un lloc carregat de connotacions filosòfiques foucaultianes